EL TEMPS , 25 ANYS COHESIONANT ELS PAÏSOS CATALANS

Un "projecte insòlit" que ha contribuït a cohesionar els Països Catalans, amb territoris sota administracions estatals i autònmiques de signes diversos. Això és El Temps, el setmanari nascut a València en el nucli d'activistes culturals de l'editor Eliseu Climent i de la figura, ara esdevinguda símbol, de Joan Fuster.
Fa 25 anys que va aparèixer el primer número de la revista, amb una portada punyent des del primer dia: Empreses de seguretat, el negoci de la por, titulava el número 1, el 28 de maig de 1984. Era la culminació d'un any recollint fons per subscripció popular i fent números zero entre dubtes, fins que la dona de Climent, Rosa Raga, partícep activa del projecte, va dir prou. "O surt ara o tanquem", va advertir. Ho explica Núria Cadenes en un dels reportatges del número que la revista dedica al 25è aniversari."Pensar en un mitjà de comunicació per als Països Catalans era un projecte insòlit l'any 1983. Ni tan sols existia TV3 i a València a penes arribava el diari AVUI. Fins i tot Joan Fuster i Max Cahner s'hi van posar en contra, ho consideraven una bogeria. Fuster deia que el país només donava per a un full parroquial", recorda Eliseu Climent en conversa amb l'AVUI.cat.L'escepticisme de l'autor de Nosaltres, els valencians es va traduir en una anècdota convertida en llegenda que, segons algunes veus, no va ser res més que una broma del lúcid intel·lectual de Sueca. Parlem de l'episodi de la pesseta: a l'hora de fer la seva aportació, Fuster es va treure de la butxaca una pesseta davant del notari Beunza, sorprès per l'extravagància enmig dels tràfecs per registrar aportacions de 5.000, 10.000, 50.000 pessetes. "Pel que ha de durar...", diuen que va dir el de Sueca.És una de les anècdotes que li agrada explicar a Eliseu Climent, que també gaudeix recordant la seva feina de descobriment de nous valors del periodisme entre la jovenalla de la València dels anys 80. Així va fitxar "un xicotet que venia cromos a les portes de les escoles i que li deien Ferran Torrent": encara poc conegut, tot i que ja havia escrit una novel·la. També va captar un joveníssim conductor d'autobús escolar anomenat Vicent Partal, ara amo i director de Vilaweb, i un altre noi, que ja havia treballat per a l'editorial de Climent (3 i 4) i que feia correccions de llengua a la Diputació de València: es diu Vicent Sanchis i temps després va ser director del setmanari i, posteriorment, de l'AVUI.Un "repte permanent"
L'edició d'El Temps ha estat i és, segons Climent, "un repte permanent". "Hem de fer un esforç constant per superar les barreres que generen les fronteres administratives que separen el País Valencià de les Illes, del Principat i de la Catalunya Nord, i hem de fer que cada una de els tres redaccions, Barcelona, València i Mallorca, escriguin de manera que els entenguin i interessin als altres territoris", assenyala.Un dels grans encerts que recorda l'editor és la campanya Tirant, 500 anys, de principi dels anys 90. "Vam aconseguir que un text conegut i respectat pels erudits de tots els territoris es convetís en un element vertabrador de l'imaginari col·lectiu dels Països Catalans, com la Divina Comèdia a Itàlia o el Quixot per als castellans", recorda.Un cop analitzat el passat, Climent i El Temps encaren el futur. Esperen superar la crisi general i es pregunten fins on arribarà el resistencialisme. "D'una banda, l'admnistració fa que cada vegada la separació entre Catalunya i València sigui major, però d'altra banda mai hi havia hagut tanta relació del catalanisme amb el món empresarial o amb el món acadèmic, i no oblidem l'assemblea d'alcaldes i regidors dels Països Catalans i que el català és més present que mai en la comunicació", sentencia l'editor.